Des de l’Observatori del Consell Comarcal es van presentar les dades més destacades de l’edició de l’any 2020 de l’informe Dades de Violència contra les Dones, posant el focus en l’impacte que ha tingut la crisi sanitària en les dades judicials de violència de gènere a la comarca. Aquest treball destaca l’augment de les consultes a la línia d’atenció masclista durant el confinament domiciliari i la reducció del nombre de denúncies durant el mateix període, que apunta cap a la idea de la dificultat que han pogut tenir les dones que pateixen violència masclista per interposar una denúncia amb la limitació de l’accés als recursos de seguretat i suport.
La Professora associada del Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, Patsilí Toledo, va basar la seva intervenció en el seu estudi, realitzat per les Nacions Unides, que fa una avaluació preliminar sobre l’impacte de les mesures per contenir la pandèmia en la resposta de les institucions i de la justícia penal davant les violències masclistes arreu del món i, en concret, a l’estat espanyol. Toledo va manifestar que “ja des d’abans de la pandèmia, la justícia penal tenia molts problemes en relació amb l’atenció a la violència de gènere. La violència contra les dones no era una prioritat i, amb la pandèmia, encara menys”. També va apuntar que el lema “queda’t a casa” (“stay home, stay safe”) que s’ha fet servir des de les institucions com a element de seguretat entra en contradicció amb el fet que “la casa no sempre és un lloc segur”. Una altra qüestió que va posar en relleu ha estat la manca de coordinació i d’informació entre serveis, que ja era un problema anterior a la pandèmia, però que s’ha vist agreujat generant dubtes sobre quins serveis estaven realment oberts o quins proporcionaven recursos de manera presencial. En el cas de les respostes dels tribunals de justícia encara va ser més greu, ja que “els tribunals van deixar de funcionar en un determinat moment de confinament”, afegeix Toledo.
També va afirmar que l’impacte econòmic de la pandèmia ha afectat principalment a les dones, que treballen majoritàriament al sector serveis, i que les ha deixat en una situació encara més vulnerable davant la violència masclista. “Quan hi ha crisi econòmica les denúncies baixen, no tens oportunitat de pensar en una vida millor, no pots marxar de casa. Moltes dones es volien fer enrere en les denúncies que havien posat per no poder separar-se”, explica Toledo. En relació a l’ús de la tecnologia va apuntar que “l’ús de les noves tecnologies pot estar molt bé si es pensa, per exemple, en fer ponts tecnològics a nivell local, a les associacions i espais que siguin adequats per a col·lectius marginals. Les entitats poden facilitar que les persones participin; enfortir les xarxes i el teixit comunitari per fer de pont d’accés a tots els serveis, no només a la justícia”. Tot i que, també va comentar, que s’ha de tenir en compte que l’ús de les tecnologies “té un costat fosc” ja que el canvi a les atencions de les dones a serveis en línia ha fet que moltes dones no poguessin accedir als recursos per la manca d’accés a un mòbil o un ordinador, per la manca de privacitat i l’augment de control dins de les llars.
Per la seva banda, la professora titular del Departament de Sociologia de la UAB, Sònia Parella, va ser l’encarregada de la ponència “Dones migrades en el sector del treball de la llar i les cures en temps de COVID-19”. Parella va explicar que “l’impacte de la COVID-19 sobre eltreball de la llar i de cures se situa en dues grans crisi: la crisi sanitària global i la crisi de cures, prèvia a la pandèmia”. En referència a la crisi sanitària va comentar que, aparentment, es “presentava com a una oportunitat per a valorar la cura com una activitat essencial però a la pràctica no ha estat així. Els riscos que pateixen les treballadores de la llar s’han incrementat, per una banda, pel risc de perdre la feina o per la pèrdua d’ingressos i, per l’altra, perquè moltes dones s’han vist aïllades a l’àmbit de llar i exposades a situacions precàries sent víctimes de la desregulació del sector”. Pel que fa a la crisi de les cures, exposa que “a l’inici de pandèmia s’havia generat un debat entorn a la millora de les condicions de les treballadores essencials i semblava que també es podia incloure a les treballadores de la llar i de cures, però després s’ha vist amb les mesures que s’han aplicat, que les han deixat de banda”.
Segons Sònia Parella, s’ha creat una bretxa creixent entre necessitats de la població, cada cop més longeva i amb més requeriments de cures, i els recursos que es disposa perquè aquest sector i les seves treballadores no estiguin en una situació precària. De aquesta manera, s’incrementa el volum de feina perquè cada cop hi ha més població amb edat avançada, però no reben l’assistència que necessiten. Parella comenta que “la resposta que es troba més dins de l’àmbit privat de la llar en les últimes dècades són dones migrades i no fan la seva feina en condicions dignes i equiparable a altres ocupacions essencials regulades”. També afirma que hi ha una escàs desenvolupament de les polítiques publiques del treball de llar i de cures i es mercantilitza la cures perquè el poder permetre una persona que treballi a la teva llar depèn de la capacitat econòmica i això crea desigualtats socials.
